ANTONI FABRÉS:

L'exposició d’Antoni Fabrés està localitzada a Barcelona, concretament al MNAC (Museu nacional d’art de Catalunya) exactament a la primera planta sala 64- Art modern. Aquesta exposició abarcara des de el dia 31/05 fins el 29/09/19 en aquest museu, gràcies al seu comissari Aitor Quiney.

El Museu Nacional d'Art de Catalunya està situat en el Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l'Exposició Internacional de 1929. En 1934 va obrir les seves portes com Museu d'Art de Catalunya, reunint la col·lecció medieval. Posteriorment, en 1995, s'inauguren les sales noves d'art romànic i ampliant se poc a poc, quan acabara en 2004 amb la presentació nova d'art modern.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Gràcies d'aquest museu podem gaudir de l'art d'un dels artistes que havien set oblidats al llarg dels anys, on havia habitat a l'ombra d'altres grans artistes com Dalí.
Les obres d'aquesta exposició estan ordenades per dates, és a dir, des dels inicis d'Antoni Fabrés com a artista, viatjant per tots llocs, aprenent, fent classes, treballant,... passant per Barcelona, Roma, Barcelona, París, Mèxic i finalment una altra vegada Roma on allà acabarà el seu trajecte de vida.
Gràcies a aquesta col·locació podem observar les diferents tècniques que utilitza i el seu desenvolupament al llarg de la seva vida com a artista, ell no tracta cap tema en concret, es dedica a fer art per plaer o per encàrrecs. Cada obra té la seva bellesa, cap d'elles s'assemblen, ja que, com he comentat abans cadascuna té com a objectiu innovar, però podem dir que tenen algú en comú, el realisme amb el qual són fetes. Veient aquestes obres em

vaig adonar que a vegades, encara que tinguis un talent impressionant, no et valoraran

si no fas el que està de "moda".

​

Una de les obres que em va xocar va ser aquesta, anomenada "la loca" feta l'any

1907-1910, en oli sobre tela. Podem veure la realitat de l'època, una dona taxada

de boja pel seu marit. Ella, col·locada en el mig de la pintura, seguda amb la mirada

perduda,amb cabells bufats, amb un ambient de tristesa i desolació. Feta

amb una gamma de colors freds i colors foscos, per a donar misteri. Bàsicament

Antoni no representa a la dona com se solia representar, amb un somriure, arreglada

i glamurosa, la representa amb molta naturalitat i realitat.

Realment aquesta exposició em va impressionar, ja que, les seves obres eren dignes

d'admiració, les peces que estaven exposades realment impressionaven. Encara que,

la llum no deixava veure sovint algunes parts dels quadres pel tema del reflexe.

​

​

​

​

ORIOL MASPONT:
Oriol Maspont també el podem trobar en el MNAC, amb una exposició anomenada: "la fotografia útil". Exactament la podem trobar des del dia 5 de juliol de 2019 fins al 12 de gener de 2020 en la sala d'exposicions temporals 1 per la comissaria Cristina Zelich.

En aquesta exposició trobem el treball realitzat per aquest famós fotògraf durant la seva vida. Des dels seus començaments fins al final de la seva vida. Tot això partit per parts, és a dir, seccions on podíem trobar el seu treball en revistes, portades de discs, concursos,... Cap obra destaca de les altres, ja que la majoria tenien la mateixa mida que les altres això no permetia que cap obra pogués destacar més. Hi ha molts temes que tracta oriol, des de voler plasmar la realitat dels carrers de Barcelona fins a la bellesa humana, utilitzant moltes tècniques de la fotografia. Encara que ell no li agradava la fotografia artística, més d'una vegada s'havia queixat que no era realista i que estava molt pensada i planejada posteriorment.

​

​

De les seves fotografies he escollit una que m'ha semblat interessant.

Es pot veure una fotografia en blanc i negre (com era comú en aquella època)

on, a part que mostra com a figura principal la primera dona que es va posar

un biquini (Ibiza 1952), dóna la visualització de com era abans en aquella època.

De figures secundàries els militars vigilant pel seu darrere, el paisatge relaxant

desenfocat on es troben tot dos, donant un contrast molt fort amb els dos homes.

Segurament utilitza una il·luminació natural provinent del sol.

​

​

Em van resultar molt curioses aquestes obres, ja que vaig poder veure amb els meus

propis ulls, fotografies que representaven èpoques passades, on podia contemplar

l'àmbit de vida de les persones i fins i tot la moda d'aquells temps, com vestien, que

es portava, el seu ideal de bellesa. Potser el que no em va acabar de convèncer va ser

que molts marcs que utilitzaven no deixaven apreciar bé l'obra, ja que aquest potser

eren més grans o de color marró quan la fotografia era en blanc i negre.

​

​

​

​

EL VÍBORA:
I per últim vam anar a veure l'exposició de l'"El Víbora comix contracultural", també la podem

trobar en el MNAC en Barcelona des del dia 21 de juny al 29 de setembre de 2019, en la sala

d'exposicions temporals 2. Aquesta és un homenatge a la revista i als seus autors pels seus

40 anys de publicació, encarregat pel comissari Antoni Guiral amb l'assessorament de

l'Alex Mitrani.

Aquesta exposició se centra en la primera etapa de la revista, exactament en els inicis de la

democràcia. En entrar podem veure un quadre gegant on està il·lustrat un home amb una

paleta de colors en la seva cara. Quan vas avançant trobaràs a la teva dreta prop de 100

portades de les revistes ordenades cronològicament, i a la teva esquerra algunes vinyetes

col·locades de forma gegant per les parets. I al final d'aquesta sala hi ha un vídeo on

s'expliquen curiositats d'aquesta revista. Totes les obres destaquen, ja que cada il·lustració 

esta feta amb un propòsit i cadascuna té la seva originalitat. Aquesta exposició no es pot

trobar en qualsevol lloc, ja que no se sol donar visualitat al còmic.

​

​

En aquesta il·lustració anomenada "Dolores sus labores" (1991) trobem a una dona com

a personatge principal rodejat de productes de neteja pel seu voltant flotant i agafant una

escoba. Encara que ella està somrient, amb postura relaxada i amb una mà en la seva

vagina. Aquest caràcter burlesc és molt propi de la revista, critica les "tasques" que tenia

la dona en un passat. Els colors són vius i cridaners, hi ha una gamma cromàtica alta

barrejant tant colors freds com càlids.

Em sembla realment curiós i fascinant que un seguit de persones creessin aquesta revista

per a rebel·lar-se contra l'ordre establert i l'estètica convencional d'aquella època (anys 80-90).

M'agrada aquest caràcter fort i burlesc que demostra aquesta revista.