CINEMA SOVIÈTIC

 

El cinema rus i soviètic va ser un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990 i compta, des de mitjans dels anys 2000, de nou entre les cinematografies europees més prolífiques.

Entre febrer i octubre de 1917 es desenvolupa l'anomenada revolució russa que posà fi a l'Imperi Rus i establí la Unió Soviètica, el primer país comunista de la història. Els treballadors de les fàbriques, els pagesos pobres i els soldats de l'exèrcit es sota la direcció del partit bolxevic o comunista contra la tirania del tsar (emperador), la misèria i l'explotació de les classes baixes al sistema econòmic capitalista i a favor de firmar la pau i retirar-se de la I Guerra Mundial.

La pel·lícula d'Eisenstein El cuirassat Potemkin (1925), que posa en imatges la Revolució russa de 1905, figura sempre al primer rang del panteó dels historiadors del cinema.
El cinema soviètic ha donat lloc a diverses interpretacions que s'han enfocat, o sobre el cinema com a obra d'art, el cinema com a propaganda o el cinema com a objecte d'espectacle. La fama mundial del cinema mut soviètic revolucionari ha emmascarat tanmateix l'existència, sota el règim tsarista, d'un ric cinema rus, avui descobert per les filmoteques.

​

DIRECTORS IMPORTANTS:

Serguei Eizenshtéin (22 de gener de 1898 - Moscou, URSS, 11 de febrer de 1948), va ser un director de cinema i teatre soviètic d'origen jueu. La seva innovadora tècnica de muntatge va servir d'inspiració per al cinema posterior.

- És fonamental la seva aportació teòrica, com la seva hipòtesi sobre el «muntatge d'atraccions», on postula l'ocupació en el cinema de tècniques provinents del circ i del music-hall.

- El montaje es para él: «Una idea que surge de la colisión dialéctica entre otras dos, independientes la una de la otra». Este método le permitirá partir de elementos físicos representables para visualizar conceptos e ideas de complicada representación.

- El moviment està determinat per l'acció i pel muntatge.

- El protagonista en les seves obres és la massa, el poble.

​

 

Andrei Arsénievich Tarkovski (Zavrazhie, Província d'Ivànovo 4 d'abril de 1932-París, 29 de desembre de 1986) va ser un director de cinema, actor i escriptor soviètic.

- És considerat un dels més importants i influents autors del cinema rus en temps de la Unió Soviètica i un dels més grans de la història del cinema. 

 

Pelicules: El mirall (Zerkalo) (Зеркало) (1975).

 

Dziga Vertov (Polònia, 2 de gener de 1896 - Moscou 12 de febrer de 1954), director de cinema avantguardista soviètic, autor d'obres experimentals, com El home de la càmera, que van revolucionar el gènere documental.

​​

 

 

NEORREALISME

​

El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com «una nova manera de fer cinema, un mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d' evitar a els exàmens de consciència radicals ".

 

CONTEXT HISTÒRIC 

El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.

 

CARACTERÍSITQUES

 

-Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
 

-Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
 

-Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.
 

-Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
 

-La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.
 

-S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.
 

-Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
 

-Diàlegs molt senzills i lineal.

​

 

PELÍCULES

1. Roma, città aperta (1945, Rossellini)

L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.
 

2. Ladri di biciclette (1950, De Sica)

Amb aquesta obra Vittorio de Sica passa d'actor a director. Narra la història d'un home a qui, en el seu primer dia de treball, li roben la bicicleta, un mitjà indispensable per realitzar la seva tasca. L'actor protagonista d'una angoixant recerca per la ciutat de Roma era, en la vida real, un obrer. Va aconseguir el Globus d'Or i el BAFTA a la millor pel·lícula estrangera, així com la nominació al millor guió als Oscars.​

 

3. La strada (1954, Fellini)​

Més enllà d'aquesta frontera que marca la fi del neorealisme el 1952, és l'obra mestra que suposa la conclusió d'aquest període per a nombrosos autors. Catapultarà a la fama mundial a la parella formada per Giulietta Masina i Federico Fellini. La jove Gelsomina acompanya el mesquí Zampanò (Anthony Quinn) en una gira circense. Fellini havia col·laborat amb Rossellini en el guió de Roma, città aperta, sent a La Strada on durà a terme un homenatge a les seves dues passions: el neorealisme italià i el món del circ i l'espectacle.

 

 

SURREALISME

El cinema surrealista és aquell al qual s'apliquen els conceptes i tècniques pròpies del Surrealisme, moviment artístic i literari sorgit a França el 1919 al voltant de la personalitat del poeta André Breton.

El surrealisme va ser un «moviment literari i artístic que busca transcendir el real a partir de l'impuls psíquic de l'imaginari i l'irracional», que el seu primer manifest va ser signat per André Breton en 1924. Es considera el seu antecedent immediat, el dadaisme, com a oposició a la raó positivista i rebel·lió contra les convencions literàries burgeses. Els escrits surrealistes pretenien expressar la veritat mitjançant l'anomenada escriptura automàtica, que omet les correccions racionals. Els escrits surrealistes es basen en la utilització d'imatges per a l'expressió d'emocions. En la pintura, va tenir el seu element més popular a Salvador Dalí.

​

CONTEXT HISTÒRIC

És el període d’entreguerres, a Europa encara hi ha seqüeles de la Gran Guerra, i el Crac del 29 d’Estats Units s’estengué ràpidament pel nostre continent, tot empitjorant la situació. Fruit d’aquesta crisi global, els feixistes europeus comencen a ser escoltats i a alçar-se. L’inconformisme social genera tot un nou corrent artístic avantguardista, del qual en sortiren molts estils trencadors respecte a l’art del passat.Espanya es troba sota el període de la Segona República, on també hi ha una gran tensió entre dretes i esquerres.
Durant els primers anys del segle XX, es va fer el primer viatge espacial.
En quant a la medicina, es van fer nombrosos avenços com els antibiòtics, anticonceptius, i transplant d'òrgans. A més a més, es va poder descriure la estructura química del ADN i es va desarrollar la biología molecular.
Com a noves incorporacions a la vida cotidiana, van aparèixer els aerodinàmics, i la electricitat va arribar a les ciutats, junt amb l'electrònica (ràdio, televisió, telèfon, transistor, etc.) i es va desarrollar el funcionament dels electrodomèstics (rentadora, frigorífic, forn elèctric, etc.)

​

CARACTERÍSTIQUES

​

- Provinent de la poesia i de les arts plàstiques

- De caràcter cubista i dadaista.

- Utilització de temes recurrents: l'erotisme, la sexualitat, el prohibit, l'anti-feixisme, la religió, la moralitat, la burgesia.

- Experimenta amb el subconscient, l'irracional, la psicoanàlisi, ataca l'ordre lògic (critica la racionalitat), l'ordre estètic (s'enfronta al “bon gust” burgès) i l'ordre moral (rebutja els valors de la societat burgesa).

- Manté molts dels seus grans motius: creació al marge de tot principi estètic i moral, l'humor desaprensiu i cruel, l'erotisme líric, la deliberada confusió de temps i espais diferents.

Objectius: Desconcertar, violentar, provocar i criticar una època, aquest era el repte. Acabar amb la cultura burgesa.

 

Guió: Trenca amb la narració lineal clàssica, és a dir el relat audiovisual no segueix un ordre cronològic ni racional. Es juga amb la fantasia onírica, es planteja el lliure exercici del pensament. Apareixen imatges insòlites, que manquen de principis estètics i morals, expressen violència simbòlica i/o física i busquen impactar als espectadors. L'argument és secundari.

​​

Personatges: Els capellans, els gossos i els rucs, els pits i les cames femenines, les sabates de taló i el clerical, el fang i la merda, la mort i el sexe reprimit, el desig i l'humor.

​

Tècniques de gravació:

-Recorrent als fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències.

-Les transicions entre escenes ho fan superposant imatges i la fos en negre o transparent. Es divideixen en actes.

-La part més il·luminada és el centre de l'escena mentre que les vores del pla estan enfosquits.

 

​

​

PELÍCULES

Ballet mecaniqué

És una pel·lícula francesa d'avantguarda, feta, escrita i dirigida pel pintor Fernand Léger en col·laboració amb el cineasta Dudley Murphy. La pel·lícula es va estrenar en una versió de cinema mut el 24 de setembre de 1924, a la Exposició Internacional per a la Nova Tècnica del Teatre a Viena presentada per Frederick Kiesler. Es considera una de les obres mestres del primerenc cinema experimental. Depenent de l'autor, la pel·lícula ha estat categoritzada com abstracta, dadaista, surrealista i futurista.

​​

Un chien andalou ('Un gos andalús')

Curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema. 
Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquests anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi. La producció va anar a càrrec del mateix Buñuel, que finançà el film amb l'aportació monetària de la seua mare. 
El film es distribuirà més tard en cercles privats i dins el moviment surrealista, aportant prestigi al seu autor, cosa que li facilità el camí a l'hora de rodar el següent film, L'âge d'or.

​

FREE CINEMA

És un moviment cinematogràfic que comença al 1956 i comporta tota la dècada del 1960,  Es va originar a Anglaterra per els cineastes que estaven descontents amb el cine de Hollywood ja que no era realista. 

 

CARACTERÍSTIQUES

- Temas: Inconformisme social, crítica a la burgesia i societat immobilitzada. 

- Són històries amb un transfons de tristesa i amargura. 

- Las tramas solen se sobre l’avortament, l’homosexualitat i la liberació sexual de la dona.

- Protagonistes: Joves treballadors o en atur de classe mitjana-baixa. La família solen estar desestructurades i amb un final no imaginable.

- Escenari: Ciutats a les fosques i zones industrials.

- Tipus de gravació: Equips petits amb la càmera a la mà i en moviment, en blanc i negre i amb un audio no sincronitzat.

- Música: Jazz.

​​

CONTEXT HISTÒRIC

• Just quan va començar el free cinema el 1956 es va produir la guerra de Sinaí,, una alianza militar del Regne unit, Francia e Israel contra Egipte, la cual va durar 9 días.

• En 1960 es va estendre la cultura popular de l'idioma ingles

• Van apareixer el grup famós The Beatels

• Fi de la rebel·lió del Mau Mau

• Es forma el moviment nacional socialista el 1962

• Es va produir la Revuelta de Brunei 1962

• Resolució 2065 de l’Asamblea General de les Nacions Unida el 1965

• Sorgeixen moviments socials o culturals com els "hippies" a Inglaterra

 

Tony Richardson

Va ser un director de cine Inglés que va néixer el 5 de juny del 1928 i va morir el 4 de novembre de 1991. Es caracterizaba en les seves películas: creador de drames, moviment accelerat, passades ràpides i flashbacks, moments lyrics mesclats amb escenes de brutalitat.

 

Va començar a treballar com a director de cinema i teatre. A londres va conèixer diferents directors del moviment free cinema i amb ells va fer la seva primera col·laboració amb Momma Don't Allow (1955).

Desde aquell moment comença a fer moltes més pel·lícules que giren entorn al moviment free cinema, entre elles la que vam veure nosaltres La solitud del corredor de fons (1962). Amb la peli que va guanyar dos Oscar va ser Tom Jones (1963) Pero a mesura que passa el temps les seves pel·lícules van perden fama i no es fins el seu últim treball que el seu exit no cambia, pero poc temps després li diagnostiquen Sida i mort.

​

​

Lindsay Anderson

Va ser un director anglès de teatre, pel·lícules i documentals. Va néixer el 17 d’abril de 1923 i va morir el 30 d’agost de 1994. Era un rebel que utilitzava el cinema par a provocar canvis. El autor es poc reconegut malgrat haver dirigit algunes de les millors pel·lícules mai produïdes.

 

Comença la seva carrera dirigint curts documentals i anuncis, treballant en el teatre i escrivint crítiques de cinema. A ell l'interessava més la classe obrera. Debutà en la direcció amb El salvatge ingenu (1963), però va ser a The White Bus (1967) on mostrà els eu estil únic surrealista i la condemna de la societat britànica

 

La seva obra més important va ser Si… (1968) la cual va ser tan coneguda que ell mateix va decidir fer una secuela anomenada un home de sort (1973) i aquesta després de la seva mort va continuar sent la seva obra maestra.

​

​

CINEMA VERITÉ

 

Paral·lelament a la «nouvelle vague», molt proper a aquest i amb grans coincidències apareix a França el, «cinéma verité», de tendència documentalista, que busca captar la vida tal com és. Es va extendre per Canada i Estats Units. Neix a partir de la necessitat d'alguns cineastes de filmar la realitat sense condicionaments. Va tindre molta fama a finals dels 50 i a principis dels 60 

​

CONTEXT HITÒRIC

Els inicis es poden datar entorn de l'any 1947, després de la fi de la segona guerra mundial i es desenvolupa fonamentalment durant la dècada dels 50 i 60 del segle XX.

La dècada de 1950 va suposar la fi del colonialisme francès.

Comença com una reacció a la manera clàsica de fer pel·lícules.

L’aparició d’equips de filmació més petits i per tant, més fàcils de portar, afavoreixen al moviment. Les persones que van impulsar aquest moviment van ser: Jean Rouch, Jean-Luc Godard i sobretot Edgard Morin i Michel Brault, persones que van realitzar la primera pel·lícula pertanyent al cinema vérité: “Chronique d’un été” o “Cròniques d’un estiu”

Els vietnamites van perfeccionar una forma de guerra de guerrilles que es va mostrar molt eficaç contra els francesos. Després de la derrota a Dien Bien Phu el 1954, els francesos es van retirar de la Indoxina.

La lluita per la independència algeriana va ser més tèrbola. Algèria, que en teoria era un département francès, estava controlada en la pràctica per un milió de colons francesos que desitjaven salvaguardar els seus privilegis. Aferrada a les seves possessions, la comunitat colonial, recolzada per l'Exèrcit i la dreta, van rebutjar totes les exigències algerianes per assolir la igualtat política i econòmica.

El Govern va reaccionar amb mitjanes reformes. La pressió internacional va créixer sobre França per part de l'ONU, l'URSS i els EUA, mentre que els pieds noirs 

Es va evitar per molt poc un complot per enderrocar el Govern francès i reemplaçar amb un règim d'estil militar quan el general Charles de Gaulle va acceptar assumir la presidència el 1958.

Els primers intents de reforma de De Gaulle, encaminats a la igualtat política i el reconeixement del seu dret d'autodeterminació, van enfurir els conservadors sense arribar a satisfer les ànsies independentistes dels algerians.

Després d'un cop d'Estat fallit el 1961, l'Organisation de l'Armée Secrète va recórrer al terrorisme. Va tractar d'assassinar De Gaulle en diverses ocasions i, el 1961, va esclatar la violència als carrers de París. La policia va atacar als manifestants algerians i va matar a més d'un centenar.

A l'any següent, Algèria obtenia la independència.

​​

​

CARACTERÍSTIQUES

• Cameras molt mes lleugeras

• Negatius amb major sensibilitat, molta més qualitat d’imatge

• Millora del Zoom 

• Sincronització del so: so natural, sense postproducció

• Gravacions amb la càmera a l’hombro 

• Actors no professionals 

• Problemes socials realas

• Localitzacions reals

• Llibertat en l'expressió de l’autor 

​

DIRECTORS

Jean Rouch:

Jean Rouch va néixer al 31 de maig de 1917 i  va morir al 18 de febrer de 2004. Va ser un gran cineasta. Tanmateix va crear pel·lícules etnogràfiques (és una tècnica de investigació que estudia diferents cultures) i de docuficció ( combina el documental amb ficció).

Unes de les seves obres més importants són: “Les Maitres Fous” del 1955 “Dionysos” del 1984 “Moi, un noir” del 1958

​

Jean-Luc Godard: 

Jean-Luc Godard va néixer al 3 de desembre de 1930 i va ser un director franco-suis. Té un cinema vantguardista.

Es caracteritza per ser un gran crític i per la seva poesía en les

seves imatges. A més a més a guanyat tres premis:l’”Oso de oro” “Premio Theodor W.Adorno” “Òscar honorífico”.

Les seves obres més importants són: “Film socialisme” del 2010 “Week-end” 1967 “La Chinoise” del 1967… 

​​

PELÍCULES

Crónica de un verano (1960)

La pel·lícula comença amb una discussió entre Rouch i Morin sobre si és possible actuar amb sinceritat davant de les càmeres, qüestionant al cinema documental. Així, un grup de persones són dirigides pels cineastes per discutir temes sobre la societat francesa i la felicitat en la classe obrera, obtenint com a projecte final un conjunt de "veritats" que, més tard, quan es exhibida davant els seus protagonistes, serà jutjat.

​

​Bajo el sol de Roma (1948)​

Narra el trànsit de la joventut a la maduresa en un grup de joves durant el fi de l'etapa feixista i el començament de l'ocupació.​

 

Jazz on a summer’s day (1959)

​Documental que mostra a grans llegendes de la música jazz i gospel, que es van reunir en un mateix escenari en ocasió del festival de Jazz de Newport de 1958.

​

CINEMA D'AUTOR

 

El cinema d’autor és el cinema en el qual el director té un paper fundamental en basar-se normalment en un guió propi; realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, la qual cosa li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en les pel·lícules. En el cinema d'autor, l'autor és normalment recognoscible per alguns trets típics en la seva obra.

En el cinema d’autor el director plasma la seva visió particular, no només del cinema, sinó del món en què viu, o bé, fa una crítica a altres obres o temes molt utilitzats en els mitjans de comunicació (televisió, internet, cinema, teatre ...). Gairebé sempre són films que únicament alguns entenen, però sempre conviden a la reflexió i a la crítica.

 

Les seves principals característiques són:

 

- El paper dels directors estava per sobre de productors i estudis, es reflectia la mirada del director sobre la realitat, hi havia llibertat creativa total per als cineastes.

- Aquests films solen estar protagonitzades per antiherois, perdedors, marginats, delinqüents sense justificació i altres personatges de gran ambigüitat moral ...

- Es trenca amb la costum d’un final feliç: molts films acaben malament per als seus protagonistes.

- Incorporació de moltes innovacions de les avantguardes europees: realisme objectiu, critica social, rodatge en exteriors, amb llum natural i escenaris reals, càmera a mà seguint els personatges, ...

- Trencar amb la moral puritana i políticament correcta del Hollywood clàssic. Això va permetre tractar temes tabú per al Hollywood clàssic: mostrar cossos nuus i relacions sexuals, models de família i de parella diferents, relacions entre homes joves i dones adultes, la homosexualitat, la drogadicció, o la prostitució.

- Barreja de gèneres: es trenquen les barreres entre gèneres i es fan westerns musicals i humorístics,  comèdies bèl·liques, barrejes de terror i ciència-ficció, …

- Ús de les noves músiques a les bandes sonores dels films a les quals es poden escoltar cançons de músics de jazz, pop, rock, folk, soul, funk o disco de moda als 60 i 70.  

 

CONTEXT HISTÒRIC 

​

El primer a parlar d'aquest corrent va ser François Truffaut, va escriure un article a la revista "Arts" on començava a valorar als autors com els que deixaven una empremta a cada pel·lícula i els majors responsables del resultat. Per tant, podem situar aquest corrent a finals dels anys 50 (encara que segurament ja existien pel·lícules d'aquest estil, només que no eren reconegudes com a tal). 

En aquesta època, va haver un avanç de les càmeres alleugeriment dels equips de so es van atrevir, per exemple, a pujar-les a cotxes o cadires de rodes; a filmar moviments fins llavors impossibles; a oferir una nova visió del món.

 

Davant d'un cinema de Hollywood que ho acaparava tot, van néixer corrents més alternatives i poc comercials que buscaven obres més complexes i compromeses. Tenien un punt de vista més feminista, intimista i revolucionari. Aquestes pel·lícules experimentaven amb tècniques de pressupostos baixos. Aquí és on neix el cinema d'autor, generalment a tota Europa.

 

"Els anys seixanta", es descriu com la revolució en les normes socials sobre vestimenta, música, drogues, sexualitat, formalitats i educació. També es coneix com una dècada d'un excés irresponsable, extravagància i decadència de l'ordre social. Va haver-hi una caiguda o relaxació dels tabús socials especialment relacionats amb el racisme i el sexisme.

​

OBRES I DIRECTORS 

 

El que busquen els autors és plasmar la vida tal com és, o almenys tal com ells entenen que és. I la vida no és una pel·lícula de Hollywood; passen coses que no tenen sentit, coses fortuïtes, hi ha injustícies i està plena de moments trivials que no ens porten a cap lloc. Per plasmar tot això en una pel·lícula, els directors-autors se serveixen de tècniques de muntatge més arriscades, utilitzen música o imatges que a priori no guarden relació amb la història, inclouen personatges ambigus, deixen els finals oberts, utilitzen símbols ... David Bordwell (teòric i historiador del cinema nord-americà) va dir que amb aquests elements s’"intenta representar les irregularitats de la vida real". Per exemple: que un diàleg duri  més de cinc minuts on no passa res, perquè a la vida hi ha vegades en què no passa res; o que un personatge comença a plorar sense cap motiu és per a això, perquè hi ha vegades en què no entenem ni controlem les nostres pròpies emocions.

 

Aquesta visió del concepte d'autor ha estat matisada i àmpliament desenvolupada pels teòrics fílmics al llarg de la història. D'altra banda caldria preguntar-se si realment és el director l'autor d'una pel·lícula ja que les pel·lícules són fruit del treball de molta gent, i malgrat que prevalen les decisions del director, tant els guionistes com els actors, el compositor de la banda sonora, el muntador i fins als extres contribueixen a l'èxit o fracàs del producte final. Per tant, podem parlar d'un únic autor d'una pel·lícula? Hi ha qui pensa que no, i sota aquesta filosofia s'han enllumenat moviments com el "Cinema sense autor", que proposa un model cinematogràfic basat en la "democratització del procés de producció" on tots els integrants de l'equip de producció participen al mateix nivell.

 

Woody Allen

En les seves pel·lícules deixa la seva impremta personal, de manera que quan veiem a un personatge neuròtic, hipocondríac, obsessiu-compulsiu i una mica ridícul no podem deixar de veure la mà d'Allen. En els seus films la història és el de menys, el que importa són les reflexions que fan els personatges.

 

No obstant això el concepte d'autor ha estat molt polèmic des dels seus inicis. El primer a parlar del cinema d'autor va ser François Truffaut, qui en 1954, amb tan sols 22 anys, va escriure un article a la revista Arts a prop d'aquest tema. Ell estava fart de veure com es menyspreava als directors, i els productors feien i desfeien a plaer. Per Truffaut els directors eren els responsables últims de la pel·lícula, i d'ells havia de dependre fins al més mínim aspecte. Va establir la qual va cridar "política d'autor", per la qual s'entenia que els autors -aquells grans directors que deixen la seva signatura personal en cada pel·lícula- mereixen un "màxim respecte", i la seva obra, com a visió subjectiva de la vida , està fora de tota crítica. Així doncs, per Truffaut totes i cadascuna de les pel·lícules dels que ell considerava grans autors (com Jean Renoir, Luis Buñuel o d'Alfred Hitchcock) són obres d'art.​

 

La nit americana (La nuit américaine) és una pel·lícula francesa de 1973, dirigida i protagonitzada per François Truffaut, al costat de Jacqueline Bisset i Jean-Pierre Léaud en els papers principals.​

La història narra les tribulacions d'un director de cinema durant el rodatge d'una pel·lícula.​

El film pren el seu títol de la tècnica cinematogràfica del mateix nom, que consisteix en l'aplicació d'un filtre fosc sobre la lent de la càmera que fa veure que es roda de nit.

 

Peeter Greenway​

Peter Greenaway,(Regne Unit, 5 d'abril del 1942) és un director de cinema britànic.​

 

​Peter Greenaway, un dels artistes més purs (lliure )i menys convencionals(no habitual) del cinema contemporani va iniciar la seva relació amb l'art gràcies a la seva passió per la pintura.​

Les seves obres són conegudes per rebre influències del Renaixement i de la Pintura barroca, especialment dels primitius flamencs. Alguns aspectes comuns a la seva obra és una composició escènica i il·luminació molt estudida, així com els contrastos entre personatges vestits i nus, natura i arquitectura, mobiliari i persones, o plaer sexual i dolor mortal.​

En 1962 inició estudios en el Walthamstow College of Art. En el Walthamstow College realizó su primer cortometraje titulado Death of Sentiment y que se desarrollaba alrededor de objetos del patio de una iglesia: cruces, ángeles volando, tipografía esculpida en la roca. La película fue filmada en cuatro cementerios londinenses.

Després filmar un grapat de documentals, Greenaway va ingressar a la Central Office of Information en 1965. Allí va romandre diversos anys treballant com muntador en primera instància i com a director en segona. La pel·lícula que va començar a alimentar el seu prestigi internacional va ser "El contracte del dibuixant" el 1982.​

En anys successius "El ventre d'un arquitecte" o "Conspirador de dones" el confirmen com un dels cineastes independents més brillants de la seva generació, però serà sens dubte "El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant" la cinta que li brindi el reconeixement unànime de la crítica. "Prospero's Boosk", "El nen de Macon" i, sobretot, "The Pillow Book" alimenten la seva llegenda de cineasta diferent, aconvencional i punta de llança de l'avantguardisme internacional. ​

Al segle XXI perd progressivament el favor incondicional dels crítics que acullen amb indiferència els seus projectes més arriscats: la sèrie de "Les maletes de Tulse Luper" o "La ronda de nit".​

​

AVANTGUARDES ESTADOUNIDENTS

​

Sorgeix a Estats Units, sobre tot a Nova York, en l’etapa de postguerra, s’inicia a la dècada  dels 40.Del 1950 i del 1960 el cinema de Hollywood va patir una important crisi pel naixement de la  televisió i pel canvi de l’estructura industrial i empresarial de les companyies.

Finalitza el monopoli dels grans estudis de Hollywood, i es desvinculat dels grans estudia causa de la creixent oferta televisiva.

 

Els grans directors del període clàssic com els actors i actrius ja havien envellit i el públic jove demanava un producte diferent i adaptat a l'època, i importants propostes conformen una  modernitat cinematogràfica.

 

Te la màxim esplendor a la dècada del 1960 i 1970 amb un nou impuls del cinema  nord-americà, conegut com a ‘Nou Hollywood’, amb la renovació dels diferents gèneres  cinematogràfics i una nova manera de fer cinema.

 

CARACTERÍSTIQUES:

-Idees clares.

- Anticomercial.

- Cinema psicològic.

-En contra dels valors estètics i socials de l’època.

- Busca originalitat, novetat i polèmica a través de nous gèneres i formats.

- Llibertat compositiva i interpretativa.

- Presenta preguntes sense resposta.​

 

ARTISTES/DIRECTORS:

 

MAYA DEREN:

Abril 29, 1917 – Octubre 13, 1961

Va ser una dels millors directors avantguardes i dels més influents. Les seves pel·lícules van  començar a aparèixer durant els 40, època on trobar una dona com a directora de pel·lícules  era extremadament estrany.

 

Deren tenia una gran preocupació temàtica per el cos humà, el seu moviment i el procés de  realització del cinema. Aquest últim comença a prendre forma a la seva segona pel·lícula, que treu part del seu poder a partir dels salts i la juxtaposició dels espais. La innovadora obra de  càmera i l'estructura narrativa de la seva  pel·lícula representen una web d'esdeveniments de somni que es mouen entre l'experiència subjectiva i l'objectiva.  

 

Deren va definir el cinema com un art, va proporcionar un context intel·lectual per a la visualització de pel·lícules i va omplir unbuit teòric pel tipus de pel·lícules independents que presentaven les societats cinematogràfiques. 

 

At Land (1944) és una pel·lícula experimental silenciosa de 15 minuts escrita, dirigida per  Maya Deren i protagonitzada per ella mateixa.  Té una narració semblant a un somni en què una dona, interpretada per Deren, es renta a la platja i fa un viatge estrany trobant altres persones i altres versions d’ella mateixa.  Deren va dir que la pel·lícula tracta la lluita per mantenir la identitat personal.

​

 

DENNIS LEE HOPPER:

17 de maig de 1936 - 29 de maig de 2010) 

Actor, cineasta, fotògraf i artista nord-americà.  El seu debut cinematogràfic va ser Easy drive 

inspira un himne a llibertat i la rebel·lió antiestabliment. La producció es va veure plagada de 

diferències creatives i acrònim personal entre Fonda (co-director) i Hopper, la dissolució del 

matrimoni de Hopper amb Hayward, la seva voluntat de deixar la taula del editor i el seu 

accelerador abús de drogues i alcohol.

VSIDEBURNSa ser una de les primeres pel·lícules que va retratar l'estil de vida hippie.  

Hopper es va convertir en un estereotip per a alguns joves masculins que rebutjaven les 

feines tradicionals i la cultura tradicional nord-americana, en part exemplificada per les 

llargues ”patilles” de Fonda i Hopper amb els cabells llargs i els bigotis.   

 

​

ARTHUR PENN:

- Va ser un director i productor de cinema estatunidenc.

- Va néixer a Filadèlfia l’any 1922 i va morir a Nova York l’any 2010.

- Va formar part de la generació que va recollir les influències renovadores que arribaven
dels nous cinemes de tot el mon al Hollywood dels anys 60.

- Va trencar amb algunes de les tradicions del cinema nord-americà.

- Era d’un estil directe i àgil.

- Cadascun dels seus films reflexa el seu conformisme.

- Va realitzar diferents pel·lícules premiades per la crítica durant la dècada del 1960, com
per exemple: Bonnie and Clyde (1967).

 

​

SAM PECKINPAH:

- Va ser director i guionista de cine, televisió i teatre estatunidenc.

- Va néixer a Califòrnia l’any 1925 i va morir l’any 1984, també a Califòrnia.

- És conegut especialment per la polèmica que es va generar a causa de la violència a
les seves pel·lícules. Va haver-hi diferentes opinions respecte aquest tema.

- Peckinpah forma part del grup de directors que van fer remontar la industria de
Hollywood durant les dècades de 1960 i 1970.

- Va fer aportacions importants al cinema, com la reformació del western clàssic,
portant-ho a terrenys més violents i foscos.

Podem destacar el lirisme del seu cinema, una expressió profunda d’emocions i  exaltació de la intimitat, també podem destacar la profunda psicologia amb la que va  equipar als seus personatges.

​

EXPRESSIONISME

És la deformació de la realitat per a expressar de manera més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant una gran importancia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat. 

Representa la consciència d’un estat col·lectiu d’inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s’anaven succeint en el país. També té lligams amb el barroc i el Romanticisme alemanys.

L’artista vol representar el món exterior, amb idees abstractes que expliquin la realitat actual, però tot això amb una idea deformant. 

• Representava aquesta realitat en un gran nombre de camps culturals: art, literatura, música, cinema, teatre, dansa,fotografia...

​

CONTEXT HISTÒRIC

La derrota alemanya a la I Guerra Mundial i la Gran Depressió

​

Hauriem remuntar-nos als esdeveniments ocorreguts en aquesta època per poder comprendre el seu naixement. La història del segle XX apareix indefectiblement banyada de negativitat. El final de la Primera Guerra Mundial i el repartiment dels mercats entre les potències vencedores van deixar a Alemanya en un estat d'incertesa política i moral, agreujat per l'impacte d'una forta baixada econòmica. N'hi ha que ho recorden com el segle més terrible de la història, altres el consideren un segle de matances i de guerres. Dumont diu que "ha estat el segle més violent de la història humana". En aquest context de negativitat sorgeix l'expressionisme, aquest apareix com la primera manifestació o com la primera reacció, que testimonia l'estranyament del món i la crisi que estava travessant el positivisme. Com diu Hobsbawm, amb la Primera Guerra Mundial comença l'ensorrament de la civilització occidental del segle XIX, "una civilització que era capitalista des del punt de vista econòmic, liberal en la seva estructura jurídica i constitucional, burgesa per la imatge de la seva classe hegemònica característica i brillant pels avenços assolits en l'àmbit de la ciència, el coneixement i l'educació, així com del progrés material i moral ". I en aquest panorama l'expressionisme apareix ineluctablement com un dels primers moviments d'avantguarda que ha articulat estèticament aquest començament de crisi en l'obertura violenta del nou segle.

 

L'expressionisme no només va dominar a les arts plàstiques, a la música ia la literatura, sinó que també va estar present en la majoria de les produccions cinematogràfiques alemanyes d'aquesta època.

Característiques

→ És més important el contingut que la forma. L'objectiu és expressar l’interior de l’ésser humà.

→  No es requereix una bona tècnica pictòrica ni un resultat esteticament correcte. L'important és transmetre el sentiment i la subjectivitat. La fi és que l'espectador que contempla, se senti atabalat, espantat o deprimit, segons l'estat que es vulgui transmetre.

→ Potencien l'impacte emocional a l'espectador a través del color, les formes retorçades, la composició agressiva...Intentaven modelar la realitat per a potenciar l'emoció interior.

→ Defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida (allò morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit).

​

Les principals característiques de l'expressionisme a nivell cinematogràfic coincideixen amb el desig de la resta d'artistes d'expressar aquest ambient deprimit i pessimista de l'Alemanya d'entreguerres (1918-1939). Els mitjans que utilitzaven els directors dels films expressionistes per distorsionar la realitat i transmetre l'ambient angoixant del seu temps van ser:

➜ Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats contrasts, sovint gairebé violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscs, sempre a l'interior dels estudis amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o descoratjadors.

 

➜Decorats repugnants  i salvatge, dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.

 

➜ Interpretacions afectades d'una extrema expressivitat amb actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.

 

➜ Maquillatges exagerats, amb una estètica que actualment consideraríem gòtica, i usada per simular tot  tipus de deformacions corporals.

 

➜ Un vestuari obscur i marcat per les sinistres disfresses.

 

➜ Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.

Música:

La música va tenir molta importància en l'expressionisme, està lligada a l'art, especialment destaca  al grup Der Blaue Reiter: per a aquests artistes, l'art és la comunicació entre individus, a través de l'ànima, sense necessitat d'un element extern. 

L'artista ha de ser un creador de senyals, sense la mediació d'un idioma.

 La música expressionista, seguia l'esperit de les avantguardes, buscava separar la música de fenòmens objectius externs,  un instrument únicament de l'activitat creativa del compositor i reflectint principalment el seu estat d'ànim, fora de totes normativa 

La música expressionista buscava la creació d'un nou llenguatge musical, alliberant la música, sense tonitatge, deixant que les notes flueixin lliurement, sense la intervenció del compositor 

Entre els músics expressionista  Arnold Schönberg, Alban Berg i  Anton von Webern, trío que va formar : la llamada Segunda Escuela de Viena.

Películes:

Metropolis / Metropolis (Fritz Lang, 1926):

- Es tracta d'un film mut alemany del gènere de ciència-ficció dirigit per Fritz Lang i realitzat per la productora UFA. 

 

-És considerada una de les grans pel·lícules del cinema expressionista alemany i  de la història del cinema mundial.

-El guió va ser escrit per Fritz Lang i la seva dona Thea von Harbou, inspirat en una novel.la de 1926 de von Harbou.

-Metropolis és una de les poques pel·lícules considerades memòria del món per la UNESCO. Va ser el primer a posseir aquesta categoria, coberta en l'encarnació viva de tota la societat, i la profunditat del seu contingut humà i social. 

 

Nosferatu, eine Symphonie des Grauens / Nosferatu (F.W.Murnau, 1922):

- Produïda en 1922, l'obra mestra de Murnau, encara en l'actualitat, aconsegueix espantar-nos i sorprendre'ns.

 

- Basat en el llibre dracula, de Bram Stoker (1897), Nosferatu s'entén com l'adaptació més sorprenent de l'obra, fins i tot amb els drets d'ús negats per la vídua de l'autor.

- Davant la prohibició, el camí vist per Murnau va ser improvisant: el director va mantenir la trama central de l'obra de Stoker, Alterant els noms dels personatges i els escenaris.

- Sinopsis:  L’ Any 1838 Man  Hutter (Gustav von Wangenheim), que és un  agent immobiliari,  i la seva dona  Ellen viuen feliçment a la ciutat de Wisborg, fins que l'agent immobiliari fosc Knock decideix enviar Hutter a Transsilvània per tancar un negoci amb el comte Orlok, per vendre un castell al mar Bàltic. Un cop al castell, és saludat pel comte sinistra. L'endemà, Hutter comença amb dues petites marques al coll, que interpreta com les picades de mosquits. Una vegada signat el contracte, descobreix el propietari és l'excèntric comte Graf Orlock (Max Schreck), que en realitat és un vampir mil·lenari que, buscant el poder, es trasllada a Bremen, Alemanya, difonent el terror a la regió.En veure'l marxar per la seva nova llar, els temors Hutter per Ellen. Curiosament, qui pot revertir aquesta situació és Ellen la muller de Hutter, perquè Orlock se sent atret per ella.

 

Actors i actrius:

​

Friedrich wilhelm murnau :

Va ser director de cinema alemany.  I un dels directors més influents i valuosos de l'era del cinema mut, i va fer més de quinze pel·lícules a Alemanya ,però en els seus últims anys va fer altres quatre als Estats Units, d'una manera també destacada. 

 

 Quan la primera Guerra Mundial va esclatar, la carrera teatral va ser interrompuda, ja que Murnau es va unir al Fra com a pilot d'aire, i va patir un greu accident aeri a Suïssa.   

Va començar amb El muchacho de azul, des de 1919, i va disparar en tres primeres vegades amb el mateix director de fotografia (Karl Hoffmann, anomenat el mag) a vuit pel·lícules, per fer la seva pel·lícula més famosa, Nosferatu. Eine Symphonie des Grauens, 1922. 

 

Fritz Lang

Durant en la seva època Alemanya va dirigir clàssics com Metropolis (1927) i M, el vampir de Dusseldorf (1931), així que, en els seus inicis, va contribuir al moviment expressionista alemany. Des de mitjans de la dècada de 1930, va treballar a l'exili a Hollywood, on es va convertir en un dels principals arquitectes del cinema Noir, encara que no es limitava a aquest gènere. És considerat un dels grans cineastes de la història del cinema. 

La pel·lícula més antiga conservada de la seva llarga carrera és Die Spinnen de 1919, però va aconseguir l'èxit i el reconeixement amb der MUDE Tod (la mort cansat o els tres llums), en 1921, que narra la lluita entre l'amor i la mort. Aquesta obra farà un impacte molt important, i serà la que decidirà la vocació del director espanyol Luis Buñuel.